Moixernons, "muixarrons", "muxernons"... i encara trobaríem alguna altra variant dialectal en alguna vall pirinenca amagada. És un dels bolets de primavera més clàssics, juntament amb les carreretes o els marçots. D'entre tots tres, el moixernó destaca per ser el bolet més olorós: només collir-lo ja podem sentir la seva fragància penetrant, com d'herbes fresques i concentrades, que convida a menjar-los ràpid perquè ens fan venir gana.
Els moixernons creixen enmig de prats d'alta muntanya, generalment a partir dels 1500 mts, entremig de l'herba, tot just acaba del fred i les glaçades. Quan n'hi ha molts, l'indret on creixen es pot percebre a distància, perquè formen el que s'anomena erols (porció de terra on el miceli del bolet és molt abundant). També els trobem en clars de bosc, al peu de matolls o ginebrons.
El moixernóés un bolet rodó, color crema i a vegades tirant a groguenc, i sol créixer en colònies o en petits grups. Els boletaires van cada any a buscar-los en els mateixos indrets, que anomenen moixerraneres.
Com tots els bolets, s'han decuinar de seguida, ja que sinó perden qualitat i es tornen més groguencs. Es poden menjar sols i amb all i julivert, amb suc, en una sopa o crema, o en truita, però sens dubte, en els estofats és on se'ls treu millor partit. El secret rau en no deixar-los coure molt, perquè al perdre l'aigua queden molt fibrosos.
Vegeu les Receptes:
- Cassola d'arròs amb moixernons i ortiga.
- Remenat de moixernons.